Versió 3.11 - 1. Autorecolzament i primeres passes

Torno a ser jo, diferent, però em sembla que bàsicament la mateixa. Si algú m'arriba a llegir i no ho havia fet mai abans, no sabrà de què li parlo, però tampoc és bàsicament important, perquè no tindrà res a veure amb el què havia escrit temps enrere (oooohhhhh, potser pensarà algú ¿?... no ho sé...).

He tornat aquí per intentar fer-ne una eina. Des de divendres que busco la manera (abans ja hi havia pensat, però sempre ho deixava per més endavant...) i avui m'he recordat dels blogs.

Aquests darrers dies he xerrat força amb un parell d'amics que passen un moment delicat (aclareixo: hi he parlat per separat, no es coneixen i són circumstàncies diferents, no és que entre ells passin un moment delicat) i una de les coses que hem comentat és que sovint, el sol fet d'explicar a algú els teus dubtes, les teves pors, aconsegueix que tu mateix aclareixis moltes coses, perquè concretar un pensaments en un seguit de paraules, concretes i buscades, t'obliga a posar ordre al batibull de pensaments i emocions que et puguin trasbalsar.

També es pot anar una mica més enllà i buscar altres virtuts del fet d'explicar a algú altre certes coses... sobretot per a persones com jo.

Sóc (o tinc, sembla que no cal amoïnar-se per aquest detallet) TDAH (però sense H). No fa pas massa que ho sé, tot i que sempre hohe sabut o, si més no, he sabut que hi havia alguna cosa que no acabava de rutllar, que no devia ser normal, malgrat tothom em digués "això també em passa a mi" o "això passa a tothom".

Ara ja li he he pogut posar un nom al què em passa. Bàsicament no puc fer gran cosa més que posar-li nom (alguna cosa sí, eh!) però ha estat una bona troballa, perquè ara veig que la majoria de vegades que m'he sentit i dit a mi mateixa que era una inútil, un desastre total, una merda i un caos, i sense força de voluntat, sense il·lusions ni constància i que no servia per a res, tenien una raó de ser.

I no, no sóc una inútil, ni un desastre total, ni una merda, i que el meu caos, la poca força de voluntat (que no és exactament això, però és una de les maneres com es mostra el meu problema), la poca constància i el fet que, el que potser començo amb molta il·lusió i empenta avui, demà ja no em digui res (sortides de cavall i parades de burro, que deia la meva mare) tenen una raó de ser.

No em serveix d'excusa, necessito esforçar-me i treballar certes tècniques i truquillus, i intentar recordar que les he d'aplicar, de manera que segueixo funcionant igual (potser una mica millor amb l'ajuda de la medicació que estic provant) però, com a mínim, ara no em matxaco i castigo quan no faig les coses exactament com les hauria volgut/hagut de fer.... i és que les generalitzacions negatives i els pensaments automàtics negatius poden arribar a fer molt de mal, més encara si tens algú al costat que t'ajuda a veure les coses negatives (no us podeu arribar a imaginar fins on vaig haver de capbussar-me per trobar la meva autoestima!... Pobreta, geia al fons de tot, convençuda que aquell era el seu lloc i, quan vaig allargar-li la mà perquè l'agafés i pujar-la fins la superfície, ni em reconeixia!... Ara nedem juntes, tot just treiem el nas fora de l'aigua, però amb ganes de sortir a la platja a prendre el sol).

Total, que he pensat que podria utilitzar això dels blogs per intentar mantenir-me ferma en una de les coses que m'he proposat: tornar a fer esport i apuntar-me a un gimnàs.

Feia temps que ho volia fer, però sóc molt bona buscant motius i raonaments per no fer (o fer, segons de què es tracti) o deixar per més endavant les coses que hauria de fer (dit clarament: excuses!)... de fet, és una de les virtuts dels TDAH, de manera que, fins ara que la salut física i emocional no s'ha vist realment perjudicada, no he estat capaç de fer el pas.

Si algú està llegint això potser pensarà "això no és res, també em passa a mi"... sííí, ja ho sé... les coses que em passen a mi, poden passar a tothom, de fet unes o altres us passen a tots, segur (ningú és perfecte, no fotem). El problema que tenim els TDAH és que ens passen constantment, ens en passen moltes i amb més intensitat (no entraré en que, a més, el cervell ens funciona un pèl diferent a l'hora de fer certes activitats, perquè tampoc no és el més important), i això ens dificulta en més o menys mesura, en el nostre dia a dia (ei, que no totes les nostres característiques són xungues, que també tenim algunes virtuts interessants!).

Al què anava: he pensat que podria escriure aquí la meva intenció i anar-hi anotant les activitats i els progressos. Primer he pensat en obrir un blog nou, amb un altre nom i que no tingués res a veure amb la Meta, però he pensat que segur que ningú el llegiria, i no em serviria per animar-me a seguir quan l'empenta inicial s'acabi. Certament no crec que ningú passi per aquí, però pensaré que potser algú va guardar aquesta adreça (o el què sigui) en un programa d'aquells que t'avisa de les actualitzacions o no sé què (ho sento, poc que ho dominava i ho he oblidat!) i li arribarà un avís dient que la Meta a penjat alguna cosa al seu blog (he deixat la capçalera per animar-vos a començar a llegir, encara que el tema no s'hi adigui gens ni mica... jejeje... a part que, no m'enganyaré, jo sóc la Metamorfosi, ella és una part de mi i ho serà sempre).

Així doncs, divendres passat, tot i estar de baixa laboral, baig preparar-me una bossa i hi vaig entaforar unes malles, una samarreta de tirants (una bàsica, com diu la meva filla, una d'aquelles amb esquena de nadador...), les vambes, els mitjons, un banyador, les xancles, el casquet de bany, dues tovalloles i el necesser amb el que em va semblar necessari, la documentació i peles, i me'n vaig anar cap al gimnàs pel que em vaig decidir.

En arribar, em vaig informar, vaig inscriure-m'hi i vaig preguntar si podia començar immediatament... i als pocs minuts ja era a la sala de fitness, omplint un formulari, explicant-li els petits problemes de salut que necessitava vigilar i treballar.

Aquella mossa anava per feina: em va fer escalfar suaument una estoneta a l'elíptica i després em va enviar a una clase de super tono exprés de 30 minuts (he hagut de mirar el fulletó dels horaris que em van donar, perquè en aquell moment no sabia on em fotia!), que em va fer suar com feia temps que no suava. Sense recordar els exercicis que vaig fer, us puc dir que els glutis i els abdominals segur que els vaig treballar prou, perquè encara ara els noto!

Suada i animada vaig tornar cap als vestuaris: canvi de disfressa. Amb el banyador (que m'ha quedat una mica gran, però que s'aguantava on s'ha d'aguantar, les xancles, la tovallola 2 i el casquet de bany (aquest element m'ajudarà a superar l'exagerada sensació de ridícul i la vergonya que tinc, us ho juro, perquè de ridícula me'n sentia, però per pebrots que me l'havia de posar per anar a la piscina. De fet, quan arribes allà, fas una ullada i veus que (pràcticament) tothom en duu, intentes no pensar-hi gaire, i cap a l'aigua!).

Vaig fer 14 piscines nedant d'esquena, que és l'estil que em van recomanar que fes

(Nota: no sé com s'han de comptar les piscines i, com que es tracta de fer pujar els ànims, per a mi anar i tornar en són dues, fins que ningú em demostri el contrari!).

(Nota2: crec que la piscina és de 50 metres però la parteixen en dues quan no hi ha competicions ni partits, així que les meves piscines són de 25 metres... a veure si hi penso i el proper dia que hi vagi -que hauria de ser demà- ho pregunto i ho confir-m'ho).

Ostres, què guai... pensar que potser això ho llegirà algú potser m'ajudarà a intentar ser una mica constant en aquesta aventura esportiva, però a la vegada, pensar que potser pocs arribaran aquest blog m'ha deixat escriure llargament i a plaer... guaaaau, feia temps que no ho podia fer d'aquesta manera!!!