... (II)

Versió 3.11 - 14. Ostres, han passat 10 dies!

2011-06-21T14:47:00.001+02:00

Em toca fer memòria i agafar el calendari per saber què dec haver fet aquests dies.

El dissabte 11 hi vaig anar i ho vaig escriure al post número 13. Si no recordo malament els dies 12, 13, 14 i 15 vaig estar liada muntant un garatge metàlic que ens va portar molts problemes (i que s'ha quedat per acabar, a veure quan m'animo i m'hi poso).

El dijous 16 vaig anar al gimnàs pel matí. Vaig començar amb la classe d'steps (50 minuts), després la d'espinning (de 45 minuts) i per acabar l'exercici de secà, 10 minuts d'abdominals.

En aquest punt ja pensava en anar-me'n a casa, però em van acabar d'animar a fer dues coses: una classe de tres quarts d'hora d'aiguagim, i passar per recepció a pagar els 10 euros que m'apuntaven, definitivament, al sopar de dissabte.

No recordo si divendres vaig anar al gimnàs :(

Dissabte al matí sí... vaig fer una classe de 10 minuts d'abdominals i una de 50 minuts de TBC (no sé si ho he dit mai, però és una barreja o combinació de treball aeròbic i d'exercicis amb unes petites peses o una barra, rematada per uns quants abdominals.

I dissabte al vespre... gresca!!!

Vam quedar a les 22:00h, el sopar va començar una mica més tard i es va allargar massa, iels cafès encara van tardar més a arribar. Sort que havíen preparat un muntatge de fotos d'un altre sopar i de celebracions diverses (carnaval, etc...) que ens van tenir entretinguts i rient.

Després va venir el dilema que ja s'arrossegava de feia dies: on anem ara??? Després de moltes deliverracions i de passar fred al mig del carrer, vam anar cap al Silenci.

Després de quasi tres hores de ballar sense parar amb unes sabates de taló, va arribar l'hora dels adéus... Hosti, quina sorpresa quan vaig sortir d'allà: ja era de dia!

A un quart de set em posava a dormir, i a tres quarts de deu sonava el despertador i em llevava, per anar a caminar amb una amiga. Un parell d'hores llargues de caminada (un pèl relaxada, això sí) i de molta xerrera.

Ahir dilluns em va costar decidir-me a anar al gimnàs. Venia de Barcelona i estava cansada, però finalment vaig agafar la bossa just per arribar a temps per fer els 10 minuts d'abdominals i els 50 de TBC.

Avui ha estat un dia especial: ha començat l'estiu!!!

Comença agradar-me que m'animin a fer coses, així m'hi obligo una mica. Per celebrar l'arribada de l'estiu, han baixat les bicicletes d'espinning a la zona de la piscina exterior. Dues hores seguides pedalant sota un sol de justícia (sort en teníem que de tant en tant ens anaven ruixant amb la mànega!) i després 45 minuts fent exercicis a la piscina, no sé com l'han batejada però venia a ser com una classe combinada d'aiguagim i aquapower (¿?) (sembla que no, però tela com cansa!!!).

Quan tornava cap a casa m'he dit que d'avui no passava: després de dinar a escriure tot això al meu diari d'exercici... Feina feta!

Versió 3.11 - 13. Social

2011-06-11T20:54:00.001+02:00

Dijous em va anar bé obligar-me a anar al gimnàs, i ahir hi volia tornar. De fet ja portava la indumentària posada i la bossa carregada al cotxe quan vaig portar la meva filla a l'institut, per anar-hi directament, però tot just quan deixava la nena i sortia cap a Manresa, em va entrar un sms "Surto una estona de la feina per esmorzar. Puc passar un moment per casa teva?".

No li podia dir que no. Quan algú té un baixon, sempre hi sóc. L'estona va ser més llarga del que em pensava, i vaig decidir quedar-me a casa i avançar feina.

Avui sí que hi he anat. M'he adormit i m'he llevat amb el temps just per preparar-me un batut de fruites, agafar la bossa i sortir ja equipada cap al gimnàs. He fet tard a la classe d'abdominals, però he aprofitat per fer 20 minutets intensos d'hel·líptica fins l'hora de fer la classe de TBC de 50 minuts.

M'he alegrat de veure qui la dirigiria: el Pepe! Des que em van dir que tenia dues hèrnies discals i que havia d'anar amb compte, vaig haver de descartar les seves classes de global i de fitness boot camp, perquè els sotracs i les patacades no em van gaire bé.

Són durilles les seves classes, et fa matxacar, aconsegueix que et cremin els músculs... i el vas sentint dir "venga, un poco más, el dolor és psicológico, esto no es nada, lo más duro lo guardo para el final". I aguantes, per Déu si aguantes... "No hay dolor!".... de quina pel·li era aquesta frase?... Sí que n'hi ha, quin mal!, però intentes aguantar, davant d'aquell tros d'home de pell bruna, fibrat com una mala cosa, i amb aquella mirada desafiant... Coi de mexicà... buuuufff!

Tenia pensat anar-me'n a la dutxa després d'aquesta classe, però el monitor ha fet un comentari sobre la classe següent, la d'espinning: la faria ell. Me l'he mirat interrogativament. "Anímate, estará bien"... i m'he apuntat als 45 minuts d'espinning.... buffff... intensa de veritat, si no fos per les bones vistes, no sé si em plantejaria de tornar-hi!... jajaja

Em sembla que començo a estar preparada per fer el següent pas: socialitzar l'experiència al gimnàs. El dissabte de la setmana vinent organitzen un sopar. És obert a tothom del gimnàs, però en principi ho estan movent la gent que hi va per la tarda (això m'ha semblat entendre). M'hi han convidat. Crec que no conec ningú dels que de moment han confirmat que hi anirien, però em sembla que pot ser una bona experiència per conèixer gent.

Cada vegada m'agrado i m'estimo més (això és una nota per a mi, per recordar-me'n si me n'oblido, és bo quan rebs alguna patacadeta).

Versió 3.11 - 12. Muntanya russa

2011-06-09T23:40:00.000+02:00

Sabia que em seria d'ajuda escriure aquí el que vaig fent, i compartir amb algunes amistats la intenció d'anar sovint al gimnàs o de sortir a fer exercici a l'aire lliure, perquè aquests darrers dies, el dolor a pujat amunt, amunt, i els ànims han anat avall, avall.

Divendres encara vaig estar bé, i per la tarda vaig anar al gimnàs. Una classe de 50 minuts de TBC i després cap a la piscina. Crec que en vaig fer 40, però si us sóc sincera, no me'n recordo i no en puc estar segura.

Abans de tornar al vestuari, vaig relaxar-me a la petita piscina d'aigua calentona. És poc profunda -l'aigua potser m'arriba al pit- i té uns sortidors d'aigua, que pots fer caure per l'esquena, les espatlles, fent-te un agradable massatge. També n'hi uns que queden per sota el nivell de l'aigua. M'hi vaig estar una estoneta, deixant que l'aigua a pressió fes un massatge a les cuixes i ales natges...

No mentiré... aquell doll d'aigua té altres propietats... o potser hauria de dir que se li poden trobar altres usos -la Meta em fa l'ullet, la punyetera!- i va ser interessant comprovar-ne un d'ells... Fàcil i ràpid, el complicat va ser dissimular...

Aquesta setmana no ha començat gaire bé. Ahir vaig acabar demanant al metge de capçalera, que em donés el què fos per disminuir el dolor. No podia més, portava massa hores sense afluixar, tot dimarts i tot dimecres sense descans... Em semblava que no ho suportaria. I els ànims no ajudaven. Ahir vaig fer una volta pel meu vell blog i vaig rellegir alguns posts i alguns comentaris... Em van entristir i alegrar alhora, va ser realment una barreja de sensacions, pensaments i sentiments, que de moment no m'estan portant per un camí de roses.

Supos que encara hi ha coses que he de posar en ordre.

Després de cinc dies d'excuses per no fer res, aquest matí m'he obligat a anar al gimnàs: una classe d'steps i 20 minuts a l'el·líptica, a suar i a cremar una estona... Cremar el que em menjaria després... Merda, això cal remuntar-ho com sigui, que si començo així...!

Versió 3.11 - 11. Em despisto

2011-06-01T11:57:00.000+02:00

Des que em van canviar la medicació que torno a anar mold despistada i desorganitzada. Des de diumenge o dilluns que vaig pensant que fa molt que no anoto en un post les activitas que vaig fent. In tentava recordar si dijous passat havia anat al gimnàs, però no en tenia ni la més mínima sensació... Ara he vist que en vaig escriure un post llarguíssim. Vaig bé!

Divendres, dissabte i diumenge no vaig fer res (crec).

Divendres al matí segur que no si dijous vaig matxacar tant, i a la tarda vaig estar fent de taxista a la meva filla.

Dissabte al matí tocava fer dissabte (no tocava, sóc una mica anàrquica amb això, però vaig fer dissabte en dissabte, que de tant en tant queda bé). Per la tarda vaig estar buscant una samarreta de Barça per tot Manresa. Només en vaig trobar del model nou (ho sento, però no m'agrada) i una XL enorme de la d'aquesta temporada, així que vaig tornar a casa amb la cua entre cames. Però un cop a casa va succeir un d'aquells fets que passen de vegades (poques vegades) entre mare i adolescent i que t'arriben al cor: la meva filla em va dir que en tenia una que li havia donat el seu tiet (el meu ex-cunyat)... i que me la deixava si jo me n'anava amb algú a algun lloc a veure el partit de Barça i ella i la seva amiga podien veure la final de la Champions soles a casa... Quina invitació més subtil, eh!... jajaja... Però com que ja feia un parell de dies que m'ho havia demanat i estava quasi decidida a cedir, vaig acceptar la samarreta, vaig agafar la bufanda blaugrana i vaig començar a rumiar on carai havia d'anar a veure el partit!

Al final el vaig veure i celebrar a Manresa, que van muntar una pantalla enorme. Tanta por que em feia (no por de terror, sinó por a sentir-me sola, o rara o jo què sé) i al final, asseguda al terra al mig del carrer, enmig de -majoritàriament- adolescents una mica més crescudets que la meva filla, m'ho vaig passar teta!

Després de la celebració de la quarta Lliga de Campions, diumenge no estava per matinar i em vaig obligar a fer diumenge de panxing: Vaig estrenar la taula i les cadires de jardí, i vaig obrir el parasol nou: quina passada! Esmorzar fora el jardí, sentint els ocellets, veient les papallones i les flors... les torrades amb mantega i melmelada i el cafè amb llet semblaven més bons que de costum!

Definitivament, divendres, dissabte i diumenge, d'esport i exercici físic poca cosa!

El matí de dilluns començava amb dues visites de metges (per la contractura i les hèrnies) força seguides en el temps i distanciades en l'espai. A la segona vaig fer un pèl tard. On també vaig fer tard va ser al gimnàs: duia la bossa al cotxe, per anar-hi directament, però vaig fer tard a la classe que volia fer, i me'n vaig anar directament a la piscina. Entre pitus i flautes, 40 piscines.

I ahir a a tarda, quan va tornar-se a enrabiar el dolor del clatell i l'espatlla, tot i haver pres una pastilleta de diazepan, vaig anar-me'n al gimnàs una altra vegada. Una sessió de 10 minuts d'abdominals, una classe de 50 minuts de TBC, i 24 piscines d'exercicis combinats.

Em va anar bé. Mentre vaig ser allà el dolor era mínim. I l'efecte va anar durant el suficient per poder anar a dormir sense cap més droga artificial.

Versió 3.11 - 10. Notícies mèdiques

2011-05-26T20:40:00.002+02:00

Dimarts a la tarda vaig fer una escapadeta al gimnàs. Els nois de la classe del divendres van voler animar-me per fer la classe de Global, a última hora de dimarts (amb allò de "t'ho passaràs bé, és molt divertit").

Vaig arribar a dos quarts de vuit, amb el temps justet per canviar-me i pujar al pis de dalt per fer una sessió de 15 minuts d'estiraments, seguida d'una sessió de 10 minuts d'abdominals intensos. Després acanviar de sala corrent i a preparar l'step i l'ampolla d'aigua, que són 50 minuts de no parar de suar!

Els 10 minuts de descans em separaven de descobrir de què anava això del Global. El monitor era el mateix de divendres, i van començar com l'altre dia, corrent una miqueta... ja començava a veure que tornaríem a pringar amb les flexions...

Primer uns quants jocs, d'aquells en que el cor se't dispara, sues, i et fas un fart de riure, i després... coi, ja vaig notar que passava alguna cosa quan el Pepe, el monitor, va dir "munteu les porteries". Hosti, semblava que s'apropava l'activitat estrella, i així va ser: el Pepeball!

Dos equips, dues porteries i una pilota de goma tova, una mica més petita que les de futbol. La pilota s'havia de colpejar amb les mans, però no s'hi valia agafar-la, ni xutar-la o parar-la amb els peus. Sembla una tonteria, no?... doncs proveu-ho!... Anaven a sac, a per totes (aleshores em vaig fixar amb les samarretes dels de l'altre equip: a totes hi posava això de Ppeball, amb un número a l'esquena i el seu nom... coi, que s'ho prenien seriosament!

I jo?... Doncs si s'ha d'anar a sac, doncs es fa el què es pot: a fer pressing en plan paparra si convenia i a tirar-se pel terra si no hi havia més remei. Em vaig guanyar un cop de colze al quàdriceps femoral (encara hi tinc un bony que em fa mal), i dues pelades als genolls de cremar-me amb el terra, amb els seus corresponents blaus de regal. Això sí, van valdre la pena: vam guanyar el partit i la lluita cos a cos amb aquell bé de Déu de xicots de l'equip contrari van ser un bon premi (ho sento, no me n'he sabut estar. Si a ells els vaig fer la brometa, aquí no podia ser menys... jajaja).

Ah, i no em vaig equivocar: perdre en els jocs tenia cinc flexions de penyora, cada vegada que l'equip contrari et feia un gol també eren cinc flexions, i agafar la pilota o xutar-la o parar-la amb els peus, també.

No en vaig fer tantes com l'altre dia, però reconec que fins i tot agafes gustet a fer flexions...

Aquest matí he tornat al gimnàs. Només una classe de 50 minuts d'steps i després he baixat a la piscina. He fet 6 piscines de cada exercici. Cinc per sis, 30 piscines i cap a la dutxa.

Després tenia hora per anar al traumatòleg, a veure el resultat de la ressonància magnètica. Tinc una hèrnia discal (una i mitja, de fet) a les cervicals. Putada, estava convençuda que no hi sortiria cap anomalia. El trauma m'ha enviat a l'especialista en cervicals de la unitat de columna vertebral. Ara em toca esperar que m'avisin pel dia i hora, i a veure què em diuen.

N'estic farta de la contractura. D'aquí a 5 dies farà un any i dos mesos que em fa companyia. Alguns dies em deixa reposar, però d'altres fins i tot se m'escapen les llàgrimes del dolor. De fet avui em fa molt mal però no he gosat prendre'm el diazepan abans d'anar al trauma, per por d'endormiscar-me conduint.

Penso guanyar-li la partida (no sé com, però ho intentaré... he pensat provar l'acupuntura, em queden poques coses per provar), i com que sé que mentre faig activitat intensa i distreta, quasi me n'oblido, aquesta tarda he quedat amb un amic perquè m'acompanyés amb la BTT. Hem fet un recorregut de poc més d'una hora, amb pujadetes i baixadetes, però bàsicament pla. Feia temps que no sortia amb bici i m'ho he passat molt bé, malgrat no sentir-me del tot segura pels camins plens de rocs. M'he concentrat en les sensacions del meu cos i he intentat ignorar que per al meu amic allò estava sent poc més que un passeig tipus Verano azul.

Me'n vaig a la dutxa!

Versió 3.11 - 9. Abans i després dels 43

2011-05-24T09:55:00.001+02:00

Vespre de divendres al gimnàs i cap de setmana d'aniversari. Ha estat genial.

Divendres tenia pensat anar al gimnàs, a provar la classe de fitness boot camp, que no tenia ni idea de què era. Abans però vaig començar amb una sessió de 10 minuts d'abdominals. Sembla que els divendres a la tarda/vespre la gent es prepara per la gresca i deixa el gimnàs de banda, perquè no hi havia gaire moviment. Vaig preguntar a un noi amb qui ja he coincidit algunes vegades, de què anava això del boot camp. No sé per què pregunto, si ja sé que em dirà que és molt divertit i que m'ho passaré bé!

Li vaig fer cas i em vaig quedar. Érem poquets. Al principi només 4 o 5 nois i jo. Al final vam ser 9 (sis nois i tres noies) i el monitor. Quaranta-cinc minuts de jocs intensos sense parar... amb càstig pels perdedors: mentre van ser jocs de tots contra tots o un contra un, me'n vaig sortir prou bé i vaig pagar poques penyores... Però per equips.... hosti, els nois, que ja es coneixien -i sabien de què anava- van córrer a posar-se juntets, i vam quedar les tres noies juntes: tres equips de tres. Vam pringar quasi totes les vegades!!!... El càstig: 5 flexions cada vegada. No les vaig comptar, però tingueu la certesa que en vaig fer moltes... i ben fetes: recta com una post de planxar i baixant fins tocar amb el nas a terra! (se'm posaran unes espatlles, una esquena i uns braços ben xulos!... jejeje).

Vaig deixar la classe amb una bona tivada al quàdriceps de la cama esquerra (quan cal puc ser molt competitiva, i em vaig passar una mica intentant recuperar temps en els jocs d'equip, per no haver de fer tantes flexions, tot i que no va servir de gaire) i amb presses per dutxar-me i anar cap a casa, per iniciar l'escalada al cim del meu aniversari!

Vaig començar amb una bona aproximació al camp base, sopant a un japonès amb un bon amic (ho escric en cursiva, perquè sempre he pensat que en aquest tema, la nostra llengua -com moltes d'altres- va una mica mancada de paraules), que no només m'hi va convidar, sinó que em va portar una ampolla d'un vinet que ha d'estar boníssim (caldrà buscar una bona ocasió per obrir-la!).

De tornada a casa ens esperava una molt bona amiga, amb una ampolla de cava, un pastís i les espelmes: sí, ja eren més de les dotze de la nit, començava el dia del meu aniversari (i no podia començar d'una manera millor: sopar, bona companyia, brindis, pastís, sessió de cardio abans de dormir i una altra sessió abans d'esmorzar... què més es pot demanar!??).

El dissabte va ser intensiu però tranquil. Després que em portessin la taula i les cadires pel jardí (i unes tumbones i un parasol immens!), em va passar a recollir la meva amiga. Vam passar el dia juntes, amunt i avall, fent "feina" (potser no compta com a exercici pel meu diari esportiu, però vam acabar el dia prou cansades, que anar de compres a l'IKEA, carregar el cotxe i després descarregar-ho tot al seu lloc, té el seu què!)... i per no defallir, ens en vam anar a sopar a Platja d'Aro (a sopar i a regalar-nos la vista, que hi havia una quantitat de colles de nois sols, sopant i fent gresca que ens va sorprendre gratament... jejeje)... I adormir d'hora!

Diumenge ens vam llevar amb un dia assoleiat, preciós (l'airet era fresquet, però agradable) i després de fer quatre cosetes a l'apartament, esmorzar i recollir-ho tot, vam anar una estoneta a la platja... Primer bany de mar de la temporada!... ja en tenia ganes!!!

A les dotze -com en el conte de la Ventafocs, però al migdia- vam recollir i vam tornar cap a casa, passant pel col·legi electoral abans de descarregar.

A mi em quedava la darrera tirada del cap de setmana d'aniversari: em vaig canviar de roba i preparar la motxilleta mentre em menjava un plàtan i un entrepà, i a les tres en punt ja era al cotxe d'un amic per anar cap al Berguedà. Unes hores abans em banyava a 0 metres sobre el nivell del mar, i aviat estaria a uns 1.400 mts!

Caminadeta per un paratge preciós, amb unes vistes impressionants (quin país més bonic i fantàstic que tenim!!!) i després... un 6a+ i un 6a, després d'anys de no anar a escalar!... bufffff, quina passada, brutal, adrenalínic!... Anava de segona, això sí, que hi ha certes pors que són difícils de vèncer, i després de tants anys de no tocar parets no calia fer bestieses. Però quan vaig tornar a tocar de peus a terra -literalment- després d'haver fet la primera via, l'alegria era total. Haver arribat a dalt, sense penjar-me en cap moment, i tornar a sentir els avantbraços a petar i els dits a tope, tant que no pots ni desfer el vuit que et lliga a la corda, era la cirereta del perfecte pastís del meu 43è aniversari!

Versió 3.11 - 8. Ahir

2011-05-20T18:13:00.003+02:00

Sé que em vigiles, és com vam quedar, però sàpigues que vaig fent els deures, no per no quedar malament després de tant picar-me, sinó perquè m'hi estic enganxant!

Ahir vaig quedar amb l'osteòpata i cap dels físios del gimnàs, perquè em presentés la fisioterapeuta especialista en natació. Abans, però, vaig pujar cap al gimnàs a fer una sessió d'steps de 45 minuts i una d'abdominals de 10.

Vaig arribar a la piscina una mica abans de l'hora que havíem quedat i vaig aprofitar per fer 10 piscines d'esquena.

Quan va venir l'osteòpata vaig sortir de l'aigua, em va passar la mà per per l'espatlla (buffff, continuo sense controlar els calfreds que em provoquen les seves mans... em sembla que demanaré hora algun dia d'aquests!!!), em va acompanyar fins on era la fisio i es va acomiadar.

La fisio m'ha posat deures: cinc exercicis diferents i de moment 4 piscines de cada exercici. Mentre m'explicava com fer-los, vaig fer 4 piscines més... i després em va dir: "tot clar?, doncs ja t'hi pots posar".

Cinc per quatre , vint. Vint piscines més. En total 34.

No et queixaràs, de moment porto un bon ritme! Ja veurem com m'ho puc muntar a partir de la setmana vinent...!

Versió 3.11 - 7. Avui

2011-05-17T21:16:00.002+02:00

Només aigua. Quaranta piscines, totes d'esquena.

Avui m'he recordat de preguntar la llargada de la piscina: 25 metres.

He estrenat candau, aquesta vegada dels de tota la vida. M'he muntat un petit invent i ara puc dur la clau al tormell, tant si salto i ballo com si nedo a la piscina (i per si la perdo dins l'aigua, n'he amagat una altra: hauré de sortir de l'edifici amb banyador a buscar-la, però no em carregaré el candau!).

Versió 3.11 - 6. Ahir em vaig passar

2011-05-17T11:31:00.000+02:00

La meva filla em demanava si podria venir un dia amb mi al gimnàs, per provar les màquines. Ja n'ha fet 14, i a partir d'aquesta edat ja els deixen pujar a la sala de fitness i participar a les classes dirigides.

A l'insti no els deixen fer servir el mòbil, si el porten l'han de deixar en silenci o desconnectat, i ho sé, però tots hem estat adolescents (qui no va trencar mai una miqueta les normes?... jo, per això ho faig ara... jejeje) i sé que se'n duen el mòbil al pati "per si un cas". Així que vaig esperar a l'hora del pati per enviar-li un sms "si no tens deures ni exàmens, podríem anar al gimnàs aquesta tarda, quan surtis de l'institut".

Quan la vaig anar a buscar al mig dia, ja havia començat a organitzar-se i em va demanar si la seva amiga podia venir amb nosaltres.

A les sis de la tarda érem al gimnàs: jo vaig animar-me a provar una cosa nova el "tono pump", 50 minuts de no parar, combinant steps , peses i exercicis diversos, per descobrir una pila de músculs d'aquells que ni t'enteres que els tens! Elles volien anar pel seu compte -ho entenc- i les vaig veure parlant amb la monitora que estava encarregada de la sala on hi ha les elíptiques, les bicicletes i les cintes de córrer, que va ensenyar-los com funcionava tot i les va fer suar una estoneta.

Seguidament, després del tono pump, començaven a la mateixa sala una classe de "estils dance"... sonava a relaxat, però també a que em sentiria una mica fora de lloc (això de ballar no és el meu fort) però si no ho provava ahir no ho sabria i, a més, potser tardaria a tenir-ne una altra oportunitat, per qüestió d'horaris, així que m'hi vaig quedar. I la meva filla i la seva amiga també s'hi van apuntar (no sense convidar-me a marxar a fer alguna altra cosa... aix, aquestes filles adolescents!). La classe va ser molt divertida, ballant amb música de la Lady Gaga i fent posturetes, tot i que em va costar una mica deixar-me anar, que les parets de la sala són de vidre i al costat hi ha la sala de fitness i de peses, amb els aparells mirant cap a la sala i amb una pila de gent -la majoria homes- mirant. Aquests 50 minuts em van passar volant!

Després elles van voler baixar una estona a la piscina. Jo ja veia el final del túnel. M'imaginava la dutxa d'aigua calentona, tornant a casa per sopar i relaxant-me una estona abans d'anar a dormir, amb aquella sensació tan guai que et queda quan has fet una mica d'exercici... però les noies em van fer saber de seguida les seves intencions: ens volem quedar per fer la classe d'steps.

La classe d'steps??... però si comença a un quart de deu i dura 45 minuts!!!

No em van donar gaires oportunitats de dir res, de fet va ser més aviat informatiu: anem una estona a la piscina i després pujarem per provar això dels steps. En el fons em va semblar bé, jo també m'hi afegiria, em feia gràcia fer coses amb la meva filla, encara que es posessin a l'altra banda de la sala. A més, un dia és un dia: soparíem tard, però estava sent una experiència genial.

Quedava una mica més d'una hora per la classe d'steps, i per ganes hauria anat a la piscina, per relaxar-m'hi una mica... però ahir em tocava donar la nota. Menys de 15 dies és el que m'ha durat el candau amb combinació que vaig comprar-me per a la guixeta dels vestuaris: es veu que mentre el tenia a la bossa, encara no sé com, se'm va modificar la combinació. El molt cabrit va deixar que el tanqués, però ja no vaig poder-lo obrir!... Buffff, les claus de casa i del cotxe, el mòbil, la tarja per entrar i sortir del pàrking del gimnàs, el banyador, el necesser, la roba per canviar-me,... tot era allà dins, tancat amb el meu súper candau!

Què podia fer??... doncs seguir gaudint de l'experiència esportiva amb la meva filla. No tenia ganes d'atabalar-me (també deuen servir per això els antidepressius, o vés a saber) així que vaig tornar a dalt a mirar què hi feien i em vaig a fegir a la classe de TBC.

No sé què vol dir això de TBC, però si em quedava algun múscul per descobrir, segur que el vaig fer servir! Tríceps, bíceps, deltoides,... els abdominals, les cames, l'esquena, els glutis,... i suar... suava fins per on no em creia que fos possible suar!

Vaig resistir la tercera classe i ja només quedava la recta final. Una classe d'steps també de 50 minuts (en va posar 7 o 8 de propina) amb un monitor que devia ser ballarí o alguna cosa d'aquestes perquè, a part de fotre-li molta canya i no deixar ni uns segons de respir, ens feia fer unes virgueries al·lucinants!

Reconec que els últims minuts van ser molt durs. Començava a desorientar-me i a oblidar la seqüència de moviments, però vaig arribar fins al final. Quan recollíem els steps, algunes noies se'm van apropar i em van felicitar per haver seguit i aguantat tota la sessió amb aquell monitor sent la primera vegada... fins i tot el monitor em va venir a felicitar (tant patata que m'havia sentit durant la classe i al final vaig sortir-ne eufòrica i amb els ànims crescuts!

A recepció em van deixar una cisalla per carregar-nos el candau. M'havia guanyat la dutxa. Hauria volgut allargar-la una bona estona, deixant caure l'aigua calentona, però era hora de tancar el gimnàs i ja ens donaven presses.

La meva filla hi vol tornar. Repetirem. Sembla que anar al gimnàs amb la mama, no li ha semblat tan malament! :)

Versió 3.11 - 5. Cap de setmana

2011-05-15T15:17:00.005+02:00

Em costa trobar el moment per entrar i escriure, però avui m'hi he obligat: ja em costava recordar què havia fet aquests darrers dies.

Dimarts vaig quedar amb una amiga que volia venir al gimnàs (pots pagar entrada per un sol dia amb opció a piscina o piscina-fitness). En principi ella volia fer les dues coses i a mi ja m'estava bé, però a mesura que avançava el dia ja em vaig anar preparant per prendre-m'ho amb calma: la veueta em deia que poca cosa faríem... i no em vaig equivocar.

Plega de treballar a les set de la tarda i el pla era que la passés a buscar i anar directe al gimnàs. Això volia dir que a dos o tres quarts de vuit ja podríem estar començant a suar. No va ser així: no es recordava que havia de fer tal cosa, però a tres quarts de vuit segur que em passava a buscar per casa... Sort que em vaig anar preparant per això... jejeje... Finalment vam arribar al gimnàs que eren més de les nou i va haver de triar entre piscina o activitat de secà. Vam acabar fent una sessió de ioga. Va estar bé estirar la musculatura, mobilitzar les articulacions i relaxar-se, que de dies per suar en tindré molts.

Dijous hi vaig tornar. Volia parlar amb l'osteòpata i fisioterapeuta del gimnàs, que ja ens coneixíem de temps enrere (quines mans que té el xiquet...) per comentar-li un parell de coses i portar les inscipcions per participar a la caminada que hem fet avui. Després d'aquests tràmits, cap al vestidor i a veure què enxampava!

Estaven a punt de començar una classe d'steps. En alguna ocasió havia observat com en feien i em semblava impossible de seguir, però un noi em va veure dubtant davant la porta d'accés a la sala i em va animar a provar-ho. El noi va anar per feina i de seguida ja m'havia col·locat a segona fila, davant la monitora i al seu costat. Bufa, quin fart de suar!!! M'ho vaig passar pipa, i vaig aconseguir seguir prou bé la classe, però més d'una vegada em vaig trobar anat cap on no tocava!

Després de 45 minuts de no parar vaig agrair que donessin per finalitzada la sessió, però mentre recollia l'step ja va entrar una altra monitora preparada per fer-nos una sessió ràpida d'abdominals. I aquell noi, mentre em felicitava per haver seguit tan bé la classe d'steps, ja em preparava una estoreta: "Vinga, que només són 10 minutets!".

Doncs vinga!, alegria, una altra sessió d'abdominals sense ni un segon de descans! Però com que no n'hi ha dos sense tres vaig enganxar-me a la següent classe perquè "ei, ara van a fer interval, això t'agradarà, és molt divertit!"... I ho va ser, però cansat també (suposo que d'això es tracta): 30 minuts pujant i baixant d'una mitja bola de goma mig desinflada (menys de mitja bola, crec), i fent-hi equilibris mentre fèiem exercicis amb unes peses.

Després d'això, vaig expressar-li el goig d'haver-lo conegut, i li vaig assegurar que definitivament l'endemà no hi aniria: "fins diumenge, ja ens veurem a la caminada si hi aneu!". De totes maneres, abans de marxar, vaig fer una escapadeta a la piscina. Només van ser 6 o 8 piscines (és que em vaig descomptar), però em van anar bé per relaxar-me.

Realment divendre no vaig anar al gimnàs, tampoc n'hauria tingut temps. Tenia hora a la Vall d'Hebron, que es va endarrerir força i a més va ser una visita de més d'una hora. Arribava a casa prop de les dues del migdia. Dinar, depilar-me, preparar-me el què em posaria aquell vespre (això és ràpid, el què s'allarga és l'estona del "què em poso per anar a Barna!!!?", de taxista per dur la nena cap al gimnàs, de taxista per tornar-la a casa, últimes instruccions, últims retocs i presses perquè "hosti, que ja deu estar a punt d'arribar"... ¿?... nervis perquè ja feia tard (sí, era la mateixa amiga amb qui vaig anar al gimnàs)... trucada al mòbil: no l'agafa... trucada al mòbil: "ei, on ets!?" "ei, que ja estic arribant"... Arriba i jo: "el teu cotxe o el meu, m'és igual, però condueixo jo que fem molt tard!". Darrera nostre, 9 o 10 minuts més tard de seure als nostres seients, tancaven les portes de l'Auditori, ens havia anat d'un pèl, però ho havíem aconseguit!.

Sortint de l'Auditori teníem gana. De nit, aquelles dues torres tan altes semblaven allà a tocar "Anem fins el port olímpic?"... No sé quant hi ha des de l'Auditori al Port Olímpic, però us asseguro que anar i tornar, amb sabatetes de talonets, és més dur que segons quines proves olímpiques!!! Tant gimnàs, i les agulletes més persistents són les que encara noto ara als bessons, per sortir de gresca amb les sabatetes... Això sí... què guapa que em sentia amb el meu vestidet negre i els meus talons! :D

Aquest matí hem anat a la caminada: la meva filla, una amiga seva i jo. Han estat només cinc quilòmetres, que se'ns han fet molt curts, però amb bones vistes. Després, pa torrat amb tomàquet i botifarra a la brasa i cap a casa!

M'ha tornat a sortir llarg. Potser hauria de reprendre la tècnica per fer esquemes, de quan anava a l'institut...

Versió 3.11 - 4. Un dilluns dels durs

2011-05-09T22:23:00.002+02:00

No em puc dedicar això dels blogs, ho veig. M'agrada escriure, però no m'hi puc tornar a enganxar, de manera que he de practicar les entrades ràpides. Això hauria de ser com un registre del què vaig fent (no sé com serà, però avui serà així, perquè estic molt feta pols (i no és només pel gimnàs).

Aquest matí, entre la visita amb la psicòloga i la visita amb la doctora de capçalera, he fet una escapadeta al gimnàs: he arribat just per començar una classe d'espinning de tres quarts d'hora i després corrents cap a canviar-me per anar a la piscina (he estrenat el banyador nou... jejeje). Com que no em podia arriscar a fer tard al metge, enlloc d'intentar fer 14 piscines, avui m'he posat una hora límit, per tenir temps de dutxar-me, recollir i arribar al CAP.

El pensament immediat: avui potser no podré fer les 14 piscines... El resultat: he nedat relaxadament i n'he fet 20. Estic contenta.

Ah, i ahir diumenge vaig sortir al vespre amb una amiga, a fer unes tres o quatre voltes pel barri d'un quilòmetre cadascuna, però a pas molt tranquil, que l'objectiu era més per fer teràpia que exercici!

Versió 3.11 - 3. Set dies

2011-05-05T21:13:00.006+02:00

De divendres a dijous... ja fa set dies que vaig iniciar la meva aventura esportiva al gimnàs.

Dilluns al matí hi vaig tornar: 26 minutets per escalfar en una bicicleta que més aviat semblava una butaca i després una classe de super tono exprés (com el primer dia, però amb una altra monitora i tot molt diferent.... de moment sembla que no m'avorriré (tampoc et deixa massa temps per pensar si és avorrit o no... uffff, el cul i els abdominals els vam treballar fort, i les cames, que ja venien tocades de córrer el dia abans i de l'escalfament amb la bici, van quedar ben servides.

Després tocava piscina, però mentre baixava les escales, les cames, que tremolaven com fulles, em volien convèncer que potser ja havia fet prou... Però no, vaig fer canvi d'indumentària i cap a l'aigua!

Em va costar, no ho puc negar. Quan vaig haver fet la sisena piscina, tots els arguments que em venien al cap volien convence'm que ja era suficient. Vaig parar un moment, per estirar les espatlles i aleshores vaig pensar en el blog. Vaig pensar que em fotria molt posar que només n'havia fet sis... i en vaig fer quatre més abans no vaig tornar a parar a estirar i a maleir el moment que vaig pensar d'escriure al blog tota l'activitat esportiva que anés fent... pensament que no va durar gaire i que vaig substituir de seguida per un somriure mentre em felicitava per la decisió i per decidir-me a fer-ne quatre més: objectiu acomplert, catorze piscines!

Dimarts i dimecres no vaig ensumar el gimnàs ni de lluny. Tampoc vaig poder sortir a caminar ni a córrer: tenia paletes a casa i treballàvem a contrarellotge de sol a sol (sí, jo també). Va ser dur, així que en part es podria dir que vaig fer prou activitat física. Això sí, dilluns a les vuit del vespre, tot i que hauria pogut allargar una miqueta més la jornada, me'n vaig anar cap a la dutxa i vaig sortir a veure el Partit en pantalla gran (una vegada que ho faig i acabo sortint al diari!).

Avui sí, avui m'he regalat el matí: he començat amb una sessió de tres quarts d'hora de body sense (no sé exactament què és, però em fet uns estiraments genials que m'han anat molt bé) i després m'he llençat: he sentit tant a parlar de l'espinning i tenia tanta curiositat per provar-ho, que he superat la vergonya i m'he enfilat damunt d'una d'aquelles bicicletes.

No sé si ho heu provat mai, pedalar amb aquell aparell és una sensació prou curiosa. Però per sensacions, totes les que he sentit durant els 45 minuts més... més.... més no sé què de la meva vida! Quin fart de suar que m'he fet!!! Sabeu què significa "aquesta ja és l'última"?... jo em pensava que sabia què volia dir, però avui m'han trencat els esquemes: crec que he fet unes 8 o 10 últimes pujades fortes (les altres eren més suaus i no es podies considerar últimes, es veu...).

Però he aguantat fins al final, seguint el ritme en tot moment (els ritmes, perquè sembla que això d'anar canviant el ritme cada dos per tres és mooooolt divertit), ara asseguda, ara dreta, ara cap endavant, ara cap endarrera, així que... objectiu assolit!

Ja no em donava temps per anar a la piscina, però uns minutets més me'ls podia permetre: començava una sessió de 10 minuts d'abdominals (semblen pocs minuts, oi?... doncs ja us dic que han estat suficients per fer moltes séries de diversos tipus d'exercicis, sense descansos i a un ritme que Déu ni do!)

El premi: una bona dutxa, la gran satisfacció per una bona primera setmana i la compra d'una bossa d'esports (merescuda, que a la motxilleta no m'hi cabia tot) i un banyador nou, perquè el que he fet servir aquests dos dies m'anava gran i no m'hi sentia a gust (quèèè!?, forma part de l'automotivació: ara em moro de ganes d'anar a fer piscines i estrenar-lo.... jajaja).

Dono el post per acabat, però vaig a investigar això de les etiquetes i a veure si redescobreixo com s'escriu en negreta als comentaris.

A reveure!

Versió 3.11 - 2. Dia de la mare

2011-05-01T13:07:00.003+02:00

Sóc mare d'una adolescent guapíssima, que es va fer mal al tormell i que encara no pot fer esport. Una adolescent que, malgrat estar en bona forma física i primeta, comença a dir que té panxeta, que s'ha d'aprimar, que ha de cremar més calories i que no pot menjar segons què... Sí, tots hem estat adolescents, però he de reconèixer que si els adults (fins ara les dones, però ara també els homes) ens veiem influenciats per tot els què ens arriba (moltes animalades i bestieses), imagineu-vos les nostres criatures, bombardejades constantment per missatges i imatges que, tot i sent meravellosos, els fan sentir lletjos, grassos i mal fets (mama, per què em vas fer així!?, és culpa teva!).

Coi, que són unes criatures i per molt espavilats que siguin, això els fa molt mal (vaaaaa, tots sabem que moltes de les fotos de les models i actrius estan retocades amb el photoshop, però tot i així és així com volem pensar que són... excepte quan es passen, que de vegades se'm posa cara de pena només de veure-les).

El cas és que em va proposar que els caps de setmana que fos amb mi, podríem anar al gimnàs les dues (ella ja té edat per entrar a la sala de fitness, pagant l'entrada per un dia). En principi em sembla bé, però fins que no tingui el tormell recuperat haurem d'esperar. Per això no m'ha semblat bé anar-hi jo.

El què he fet ha estat llevar-me d'hora (m'he despertat i crec que tenia un malson, i no m'he esforçat per tornar-me a adormir) per sortir a caminar i intentar trotar una mica si m'hi veia amb cor.

Ahir al vespre vaig avisar la meva filla que si em llevava d'hora sortiria a caminar, i em va demanar que la cridés abans de marxar. No ha calgut, em deu haver sentit, i ha vingut a dir-me bon dia amb una preciosa planta embolicada amb un paper lluent de color lila i una llaçada, desitjant-me un feliç dia de la mare (uffff... aquesta no me l'esperava, de debò!... t'estimo molt, guapíssima!!!).

Feliç, emocionada i amb els ànims a tope, he sortit de casa caminant a pas ràpid, per escalfar, però de seguida, en arribar a la baixadeta m'he posat a córrer suaument (perquè esperar a la pujada, no?)... I he anat fent, i fent... i no he parat fins que, ja de tornada, he passat pel davant la pastisseria: he recobrat l'alè i he entrat "un croissant i una ensaïmada, si us plau". M'ho ha posat en una bosseta i he seguit corrent un tros més fins on començava la pujadeta final (sí nois, de vegades passa que si comences baixant, després toca pujar) que l'he fet caminant fins a casa.

Total, uns 5 o 6 km en tres quarts d'hora, comptant la parada tècnica (nota mental: he de buscar el podòmetre)... i de premi (és el meu dia, no?) xocolata desfeta amb nata, el croissant i l'ensaïmada que ens hem menjat per esmorzar!

Versió 3.11 - 1. Autorecolzament i primeres passes

2011-05-01T11:35:00.006+02:00

Torno a ser jo, diferent, però em sembla que bàsicament la mateixa. Si algú m'arriba a llegir i no ho havia fet mai abans, no sabrà de què li parlo, però tampoc és bàsicament important, perquè no tindrà res a veure amb el què havia escrit temps enrere (oooohhhhh, potser pensarà algú ¿?... no ho sé...).

He tornat aquí per intentar fer-ne una eina. Des de divendres que busco la manera (abans ja hi havia pensat, però sempre ho deixava per més endavant...) i avui m'he recordat dels blogs.

Aquests darrers dies he xerrat força amb un parell d'amics que passen un moment delicat (aclareixo: hi he parlat per separat, no es coneixen i són circumstàncies diferents, no és que entre ells passin un moment delicat) i una de les coses que hem comentat és que sovint, el sol fet d'explicar a algú els teus dubtes, les teves pors, aconsegueix que tu mateix aclareixis moltes coses, perquè concretar un pensaments en un seguit de paraules, concretes i buscades, t'obliga a posar ordre al batibull de pensaments i emocions que et puguin trasbalsar.

També es pot anar una mica més enllà i buscar altres virtuts del fet d'explicar a algú altre certes coses... sobretot per a persones com jo.

Sóc (o tinc, sembla que no cal amoïnar-se per aquest detallet) TDAH (però sense H). No fa pas massa que ho sé, tot i que sempre hohe sabut o, si més no, he sabut que hi havia alguna cosa que no acabava de rutllar, que no devia ser normal, malgrat tothom em digués "això també em passa a mi" o "això passa a tothom".

Ara ja li he he pogut posar un nom al què em passa. Bàsicament no puc fer gran cosa més que posar-li nom (alguna cosa sí, eh!) però ha estat una bona troballa, perquè ara veig que la majoria de vegades que m'he sentit i dit a mi mateixa que era una inútil, un desastre total, una merda i un caos, i sense força de voluntat, sense il·lusions ni constància i que no servia per a res, tenien una raó de ser.

I no, no sóc una inútil, ni un desastre total, ni una merda, i que el meu caos, la poca força de voluntat (que no és exactament això, però és una de les maneres com es mostra el meu problema), la poca constància i el fet que, el que potser començo amb molta il·lusió i empenta avui, demà ja no em digui res (sortides de cavall i parades de burro, que deia la meva mare) tenen una raó de ser.

No em serveix d'excusa, necessito esforçar-me i treballar certes tècniques i truquillus, i intentar recordar que les he d'aplicar, de manera que segueixo funcionant igual (potser una mica millor amb l'ajuda de la medicació que estic provant) però, com a mínim, ara no em matxaco i castigo quan no faig les coses exactament com les hauria volgut/hagut de fer.... i és que les generalitzacions negatives i els pensaments automàtics negatius poden arribar a fer molt de mal, més encara si tens algú al costat que t'ajuda a veure les coses negatives (no us podeu arribar a imaginar fins on vaig haver de capbussar-me per trobar la meva autoestima!... Pobreta, geia al fons de tot, convençuda que aquell era el seu lloc i, quan vaig allargar-li la mà perquè l'agafés i pujar-la fins la superfície, ni em reconeixia!... Ara nedem juntes, tot just treiem el nas fora de l'aigua, però amb ganes de sortir a la platja a prendre el sol).

Total, que he pensat que podria utilitzar això dels blogs per intentar mantenir-me ferma en una de les coses que m'he proposat: tornar a fer esport i apuntar-me a un gimnàs.

Feia temps que ho volia fer, però sóc molt bona buscant motius i raonaments per no fer (o fer, segons de què es tracti) o deixar per més endavant les coses que hauria de fer (dit clarament: excuses!)... de fet, és una de les virtuts dels TDAH, de manera que, fins ara que la salut física i emocional no s'ha vist realment perjudicada, no he estat capaç de fer el pas.

Si algú està llegint això potser pensarà "això no és res, també em passa a mi"... sííí, ja ho sé... les coses que em passen a mi, poden passar a tothom, de fet unes o altres us passen a tots, segur (ningú és perfecte, no fotem). El problema que tenim els TDAH és que ens passen constantment, ens en passen moltes i amb més intensitat (no entraré en que, a més, el cervell ens funciona un pèl diferent a l'hora de fer certes activitats, perquè tampoc no és el més important), i això ens dificulta en més o menys mesura, en el nostre dia a dia (ei, que no totes les nostres característiques són xungues, que també tenim algunes virtuts interessants!).

Al què anava: he pensat que podria escriure aquí la meva intenció i anar-hi anotant les activitats i els progressos. Primer he pensat en obrir un blog nou, amb un altre nom i que no tingués res a veure amb la Meta, però he pensat que segur que ningú el llegiria, i no em serviria per animar-me a seguir quan l'empenta inicial s'acabi. Certament no crec que ningú passi per aquí, però pensaré que potser algú va guardar aquesta adreça (o el què sigui) en un programa d'aquells que t'avisa de les actualitzacions o no sé què (ho sento, poc que ho dominava i ho he oblidat!) i li arribarà un avís dient que la Meta a penjat alguna cosa al seu blog (he deixat la capçalera per animar-vos a començar a llegir, encara que el tema no s'hi adigui gens ni mica... jejeje... a part que, no m'enganyaré, jo sóc la Metamorfosi, ella és una part de mi i ho serà sempre).

Així doncs, divendres passat, tot i estar de baixa laboral, baig preparar-me una bossa i hi vaig entaforar unes malles, una samarreta de tirants (una bàsica, com diu la meva filla, una d'aquelles amb esquena de nadador...), les vambes, els mitjons, un banyador, les xancles, el casquet de bany, dues tovalloles i el necesser amb el que em va semblar necessari, la documentació i peles, i me'n vaig anar cap al gimnàs pel que em vaig decidir.

En arribar, em vaig informar, vaig inscriure-m'hi i vaig preguntar si podia començar immediatament... i als pocs minuts ja era a la sala de fitness, omplint un formulari, explicant-li els petits problemes de salut que necessitava vigilar i treballar.

Aquella mossa anava per feina: em va fer escalfar suaument una estoneta a l'elíptica i després em va enviar a una clase de super tono exprés de 30 minuts (he hagut de mirar el fulletó dels horaris que em van donar, perquè en aquell moment no sabia on em fotia!), que em va fer suar com feia temps que no suava. Sense recordar els exercicis que vaig fer, us puc dir que els glutis i els abdominals segur que els vaig treballar prou, perquè encara ara els noto!

Suada i animada vaig tornar cap als vestuaris: canvi de disfressa. Amb el banyador (que m'ha quedat una mica gran, però que s'aguantava on s'ha d'aguantar, les xancles, la tovallola 2 i el casquet de bany (aquest element m'ajudarà a superar l'exagerada sensació de ridícul i la vergonya que tinc, us ho juro, perquè de ridícula me'n sentia, però per pebrots que me l'havia de posar per anar a la piscina. De fet, quan arribes allà, fas una ullada i veus que (pràcticament) tothom en duu, intentes no pensar-hi gaire, i cap a l'aigua!).

Vaig fer 14 piscines nedant d'esquena, que és l'estil que em van recomanar que fes

(Nota: no sé com s'han de comptar les piscines i, com que es tracta de fer pujar els ànims, per a mi anar i tornar en són dues, fins que ningú em demostri el contrari!).

(Nota2: crec que la piscina és de 50 metres però la parteixen en dues quan no hi ha competicions ni partits, així que les meves piscines són de 25 metres... a veure si hi penso i el proper dia que hi vagi -que hauria de ser demà- ho pregunto i ho confir-m'ho).

Ostres, què guai... pensar que potser això ho llegirà algú potser m'ajudarà a intentar ser una mica constant en aquesta aventura esportiva, però a la vegada, pensar que potser pocs arribaran aquest blog m'ha deixat escriure llargament i a plaer... guaaaau, feia temps que no ho podia fer d'aquesta manera!!!

2010-10-23T00:46:00.000+02:00