i 100.

El post número 100 l'hauré escrit dues vegades. Ara escric aquest, la segona versió, perquè no recordava que fa uns dies ja havia escrit un primer post, que esperava, en forma d'esborrany, que tingués prou ganes de publicar-lo.

Era més divertit el primer, on explicava amb alegria una cosa important que estic vivint. Aquest només és un comiat. Quan he entrat aquí pensava en escriure una cosa semblant a això:

"El darrer Cap d'Any va ser el final i l'inici de moltes coses. Decisons preses, algunes d'urgents, d'altres sense termini immediat, moltes que ja he anat posant en pràctica.

Després de més de dos anys d'escriure al blog i de llegir-vos, he conegut gent meravellosa, amb qui he compartit llàgrimes i somriures, gent amb qui he passat estones genials, virtuals i no virtuals i -tot s'ha de dir- també algunes males experiències.

Però bones i dolentes, totes, m'han ajudat a créixer i m'han acompanyat en la meva metamorfosi (que continua, prou que ho sé).

Ara sé que no llueixo una fosca closca d'escarabat sinó unes precioses ales de papallona i, el més important, se me'n fot qui no les sàpiga veure o qui en un instant passi de veure-les de mil alegres colors a veure-les ben negres, només depenent de si obté el què vol.

Estic sorpresa: avui escric sense vergonya de dir el que penso. Pot semblar una tonteria, però és important per a mi. És una de les assignatures pendents i aquest any m'hi he matriculat un altre cop. Em sembla que aquesta vegada aprovaré... i amb nota."

Bé, no era exactament això el que volia escriure. El resum seria "m'he vist i sóc una preciosa papallona"

Crec que necessito volar lluny i he de deixar aquesta casa tancada... però en guardaré la clau.

Petons,

MAR

PD. M'ha fet llàstima deixar la primera versió del post número 100 sense veure la llum del dia, de manera que la deixo aquí sota, per si algú té temps i li vé de gust llegir.


100... Celebració

L'altre dia un amic em va recordar que estava a punt d'arribar al post número 100.

- Ah, sí?

I em va fer (o em va fer fer, ara no ho sé)la reflexió següent: "no es fa alguna cosa especial pel post número 100?"

Suposo que cada blog/blocaire és un món i cadascú fa el que li plau, i jo sóc ben conscient que estic força desconnectada d'aquest món (d'acord, n'estic molt de desconnectada, amb prou feines escric -només quan necessito deixar anar alguna cosa- i darrerament ni tan sols he contestat els darrers comentaris (que els agraeixo moltíssim, de veritat. No tinc excusa, només és que ara passo aquesta faceta, no hi puc fer més).

Ara he entrat per veure quants posts em quedaven pels 100... Cagada: el següent ja l'era!... Buffff... encara que algú em seguís llegint, tampoc hi hauria temps ni espai per demanar col·laboracions... Què faig?...

Així, d'entrada, veig diferents possibilitats: no fer res d'especial (avorrit), fer un post bomba on la Metamorfosi surt totalment de l'armari (una miqueta ha sortit, però segueix tenint certes reticències), fer un post pujadet de to (la imaginació la tinc apagadeta i no he fet cap animalada massa grossa que pugui explicar), deixar anar una notícia d'aquelles en que les ànimes sensibles s'emocionen i et diuen "enhorabona!"

Sí, m'he decantat per aquesta darrera opció. Així doncs, us explico...

"Vet aquí que una vegada...

Quan em vaig quedar embarassada de la meva nena, aviat farà 13 anys (15 dies menys que fa que em van penjar per primera vegada les banyes, crec), als pocs dies vaig començar a tenir unes sensacions estranyes: bàsicament nàusees a partir de mitja tarda (per portar la contrària a allò de les nàusees matinals).

Portava tants mesos intentant quedar-me prenyada que ja no ho esperava, i vaig pensar que tornava a tenir gastritis nerviosa. Un viatget a l'hospital -sí, vaig anar d'urgències- un riuet en un d'aquells pots i una breu espera van donar-me el diagnòstic: prenyada!

Després, anar seguint el curs, notant les transformacions, visquent-les com vaig poder (això no ho explico, no n'estic preparada), seguint les revisions pautades i fent les ecografies quan "tocava".

Ecografies... Tard o d'hora arriba aquella en què et poden dir (amb algun marge d'error) si serà nena o nen. T'ho pregunten.

- Volen saber si serà nen o nena?
- No, gràcies.

Vam saber que era una nena quan va néixer. Un misteri resolt. Un de molts, moltíssims misteris, perquè sempre n'hi haurà, ho sé.

Doncs ha tornat a passar.

Després de decidir que ho volia, després d'anar-hi treballant i insistint (aquesta vegada han estat força més de set mesos d'anar-hi al darrere!!!) va passar. Els primers símptomes van arribar fa uns mesos. És allò que sents alguna cosa diferent dins teu, que alguna cosa està canviant, però d'alguna manera em costava creure que era veritat, que per fi ho aconseguiria.

Però ara sí, està confirmat, el que volia que passés passarà... què coi! de fet ja està passant!... i aquesta vegada només havia de decidir jo i la resposta a la pregunta ha estat afirmativa:

- Vo, saber si serà escarabat o papallona?
- Sí que ho vull saber!

I sense perdre de vista el marge d'error pertinent, la resposta és...

- Quan acabi del tot la seva metamorfosi, serà una preciosa papallona!

I vet aquí un gos, vet aquí un gat
aquest conte... encara no s'ha acabat!